És impossible dir una data exacte de quan va començar tot. És irònic dir-li, amb els ulls tancats, que l'estimes i encara es queda curt. Però hi ha una cosa que no és impossible i tampoc sona irònic, ella em va robar París amb una data exacte en el temps i em va regalar, amb els ulls tancats, un somriure d'orella a orella. No hi ha cosa més perfecte en aquest món, ella és la meva vida; ella és París i tots els meus somnis, il·lusions i esperances. Ella és la culpable de què em perdi a les classes, que em passi el dia pensant en ella i que cada cop tingui més ganes de veure-la. Sí, és cert, poder hi ha una distància, mínima però hi és. Però m'és indiferent, no té res a veure, jo l'estimo i ella a mi, tot i que, el verb ''estimar'' es queda curt pel que sentim una per l'altre. És increïble com pots arribar a enamorar-te d'una persona d'aquesta manera, no creus? M'encanta poder sentir aquesta sensació. Vaig néixer per ella i amb ella moriré.
No hay comentarios:
Publicar un comentario